(Barcelona, 1958) es va llicenciar en Antropologia en 1980 i, al llarg d'una dècada va ser professora de Llengua i Literatura en un institut de Batxillerat. Durant aquest temps va iniciar la seva marxa com escriptora (Premio Lavinia 1983 i Vila de Sant Boi 1984) per a aterrar amb bon peu en el camp de la literatura juvenil gràcies a la publicació de la seva primera novel·la Ostres la teva, quin cacau! (1986). A partir dels anys noranta -i després d'haver cursat un màster d'escriptura audiovisual, va iniciar la seva carrera com guionista de televisió. Des de 1992 es dedica a l'escriptura de guions i novel·les i imparteix cursos de guió en la Universitat Autònoma de Barcelona i en l'escola Taller de Guionistes.
La seva primera novel•la juvenil va ser mereixedora del Premi de la Crítica Serra d'Or en 1986. Cap destacar alguns títols, menjo Mauro ulls Brillants, Iván l'aventurer, o una de les seves novel·les, Vols uneixi cleca ben donada?, que va ser adaptada com obra teatral i estrenada a Barcelona en 1994. La majoria dels seus llibres han estat traduïts al castellà i alguns al gallec, basc, francès, grec i portuguès. Abans de dedicar-se plenament a l'escriptura de novel·les i guions, va ser professora en un institut de Batxillerat. Ha publicat més de quaranta títols, ha estat mereixedora d'importants premis literaris, entre ells el Premi de la Crítica Serra d?Or i el Premi EDEBÉ de literatura infantil, i ha estat traduïda al francès, el portuguès, l'alemany, el grec i el polonès. Actualment compagina la creació literària amb les tasques de guionista i la docència universitària de guions. Té tres fills. Amb la seva trilogia LA GUERRA DE LES BRUIXOTES, ha adquirit una enorme fama a nivell internacional, com novel·lista de gènere fantàstic. Han estat ja traduïts a l'anglès, italià, alemany, holandès, coreà.
A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre i ha publicat una novel·la per a adults. De guionista treballa des dels anys noranta per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries menjo Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, Rosa, El joc de viure, Laura, El Cor de la Ciutat, Homenots, Moncloa, digui'm?, Àvia d'estiu i telefimes menjo Valèria, Germanes de sang, La dona de gel, Els filles de Mohamed i l’Atlàntica. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va anar secretària i sòcia fundadora. Actualment és professora d'escriptura de guions en els Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i el Abat Òliba. És sòcia de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Premis
PREMIS LITERARIS
• Premi de narrativa Vila de Sant Boi (1984): La veritable vocació de la 205.
• Premi Josep Maria Folch i Torres de narrativa per a joves (1986): La revolta dels lactants.
• Premi de la crítica Serra d'Or de narrativa juvenil (1987): Ostres tu, quin cacau!
• Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1989): La nit dels arutams.
• Premi Edebé de literatura infantil (2002): Vols ser el nòvio de la meva germana?
• Premi Protagonista Jove (2007): El desert del gel.
• Premi EDEBÉ de literatura juvenil (2010): Paraules emmetzinades.
PREMIS DE GUIÓ
• Ondes Internacional (1993): Pinnic.
• Antena d'Or Bulgària (1993): Pinnic.
• Medalla de bronze Festival New York (1994): Pinnic.
• Premi TP (1995): Poblenou.
• Premi Institució Lletres Catalanes (1998): Nissaga de Poder.
• Premi Festival Biarritz - Millor interpretació- (2000): Valèria.
• Top ten de ficció televisiva (2001): Valèria.
• Premi Civis Ard Media Prize (Alemania (2004): Les filles de Mohamed.
• Premi GAC de Guió de Telefilm (2005): les filles de Mohamed
dijous, 8 d’abril del 2010
Producció literaria de Agatha Christie.
Agatha Mary Clarissa Miller Christie Mallowan.va néixer el 15 de setembre de 1890 i va morir el 12 de gener de 1976. Va ser la menor de tres germans.la seva mare li va donar classes en casa, animant-la a escriure des de molt jove. A l'edat de 16 anys, va assistir a l'escola de la senyora Dryden, a París, a estudiar cant, dansa i piano.
En 1961 va ser nomenada membre de la Real Societat de Literatura i feta doctora honoris causa en Lletres per la Universitat d'Exeter.
En 1971 se li va concedir el títol de Dama de l'Imperi Britànic , un títol de noblesa que en aquells dies es concedia amb poca freqüència.
Producció literaria
Christie va publicar més de 80 novel·les i obres de teatre, principalment del tipus de l'habitació tancada i d'arguments on intervé un dels seus personatges principals.
Encara que li agradava variar la forma establerta del relat de detectius (el seu primer llibre, La mort de Roger Ackroyd, és famós pel seu sorprenent desenllaç),era escrupolosa a jugar net amb el lector a l'assegurar-se de donar tota la informació per a resoldre el problema. La majoria de les seves novel·les i relats s'han portat al cinema, com Assassinat en l'Orient Express i Mort en el Nil.
A més de ser escriptora detectivesca, Agatha Christie va escriure 6 novel·les romàntiques, algunes obres teatrals i un llibre de poemes.
Caterina Albert i Paradís (Victor Català)
(l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català fou una escriptora catalana que participà en el moviment del Modernisme.
Va ser novel·lista i narradora, també va escriure poesia i monòlegs teatrals.
El premi als Jocs Florals del 1898 va representar el primer reconeixement de la seva capacitat literària. No va tardar gaire temps a utilitzar el pseudònim de Víctor Català.
Malgrat l'entusiasme que va manifestar pel món del teatre i els seus inicis poètics, el gènere que va dominar millor és el narratiu. Va rebre l'homenatge dels escriptors catalans.
Va morir al seu poble natal l'any 1966.
Biografía
Albert era la filla major supervivent del matrimoni de la burgesia terrateniente de l'Alt Empordà format per Lluís Albert i Parareda, advocat i polític republicà, i Maria dels Dolors Paradís i Farrés, escriptora aficionada de poesia.
Va estudiar solament a l'escola primària, llevat de un any passat en un internat a Girona i de classes particulars de dibuix i pintura en el seu domicili.
En 1890 mor el seu pare i Caterina es fa càrrec dels negocis familiars i de la cura de la seva mare. Aquestes activitats no li van impedir viatjar per Europa i passar algunes temporades en un pis que va llogar en 1904 a Barcelona, on es va relacionar amb intel•lectuals com Joan Maragall, Narcís Oller i Ángel Guimerà.
Els seus últims anys ho va passar postrada en el seu domicili.
Obra
Amb tan sols catorze anys va escriure Parricidi i en 1897 el drama El setè, sant matrimoni. Va aparèixer en l'escena literària en els Jocs Florals d'Olot (Girona) en 1898 on li van premiar la recopilació de poemes, Cant dels mesos i un monòleg, La Infanticida. Aquest últim monòleg va causar escàndol per la temàtica i el to amb que estava escrit. El escàndol va augmentar quan, diversos anys després, es va saber que ho havia escrit una dona. Des de llavors, va signar com Víctor Català. Ja havia usat amb anterioritat el pseudònim masculí Virgili Alacseal en alguns poemes publicats pel periòdic L'Esquella de la Torratxa.
Entre maig de 1904 i abril de 1905 va ser publicada en entregues a la revista Joventut, la seva novel•la més coneguda, Solitud, que va merèixer traduccions a l'alemany, espanyol, francès, i italià i va ser duta al cinema per Roma Guardiet en 1991 .
Obra literària
La vida literària de Víctor Català es podia dividir en tres etapes:
• Modernisme
o El cant dels mesos (1901), poemari.
o Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), poemari.
o Quatre monòlegs (1901), recull de monòlegs.
o Drames rurals (1902), recull de contes.
o Ombrívoles (1904), recull de contes.
o Caires Vius (1907), recull de contes.
o Solitud (1905), novel•la.
• Segona etapa, del 1907 fins la guerra civil
o La Mare-Balena (1920), recull de contes.
o Contrallums (1930), recull de contes.
o Un film 3.000 metres (1926), novel•la.
o Marines (1928), antologia.
• Postguerra
o Retablo (1944), recull de contes en castellà.
o Mosaic (1946), proses literàries.
o Vida mòlta (1950), recull de contes.
o Jubileu (1951), recull de contes.
o Obres Completes (1951).
o Obres Completes (1972).
La formació i visió feminista de Jane Austen
Jane Austen nasuda el 16 de desembre de 1775 i morta el 18 de juliol de 1817, va ser una destacada novel·lista britànica.Va néixer en la rectoría de Steventon, Hampshire. La seva família pertanyia a la burgesia agrària, context del que no va sortir i en el qual situa totes les seves obres, sempre entorn del matrimoni del seu protagonista.
L'interès que l'obra de Jane Austen segueix despertant avui dia mostra la vigència del seu pensament i la influència que ha tingut en la literatura posterior.
Inicis i formació com escriptora.
No se sap exactament quan Jane Austen va començar a escriure. però seria al voltant
dels seus 16 anys, ja que disposava d'un bon nombre d'exemplars emmagatzemats. Els seus primers treballs es caracteritzen per ser d'una extensió lleugerament inferior a la de les seves obres més madures.
No creu estrictament en la figura de la institutriu, tan comuna en l'època, per a criar als nens, i així ho posa de manifest en boca d'Elizabeth, la protagonista d'Orgull i Prejudici. És evident que Austen, malgrat el seu presumpte aïllament literari, no era aliena a les tendències del seu temps, i així ho exposa en les seves obres, sobretot en el vinculat a la figura de la dona.
Poc abans de la seva mort Austen va confessar a la seva neboda Louisa Knight que hagués desitjat "escriure menys i llegir més''. Tampoc va voler, en vida, publicar algunes de les seves obres, a causa de que les considerava impròpies. Va ser llavors quan es va proposar polir les seves faltes d'estil
Crítica feminista.
La mentalitat que imprimeix en les seves obres és únicament femenina, associada a una dona que disposa de temps suficient com per a explorar el món que li envolta, assistir a balls i conferències.
Els seus escrits exposen sovint les peculiaritats de la ingenuïtat i l'absurd de la ment humana. També inclouen mostres de tolerància, paciència i caritat. L'escriptora, a més, presenta trets d'incredulitat, i ensenya als seus lectors els errors comesos per l'home, distanciant-los amb cert to humorístic, del que generalment s'associa amb la idea del que està bé i del que està malament.
Leonor de Aquitania: más que reina
Leonor de AquitaniaLeonor de Aquitania nació a Poitiers en el año 1122 y murió a Fontevraud l'Abbaye el 1 de abril de 1204. Fue duquesa de Aquitania y Guyena, condesa de Gascuña y reina de Francia e Inglaterra.
Quien se encargó de educarla en el arte de leer y escribir, la cetrería, la casa y la estrategia militar fue el Aenor de Chatellerault, duque de Aquitania, la educó como si educaría a un hombre y no a una mujer.
En el año 1137, Leonor se casa con Luis VII de Francia. De esta forma continua la tradición familiar de proteger y ayudar a la poesía trobadoresca tanto en Francia como en Inglaterra. El matrimonio entre ambos empieza a desmoronarse cuando van a Antioquia donde es acusada de mantener relaciones con uno de sus tíos. Su marido, airado por tal hecho, le obliga a marchar con él a Jerusalén. A su vuelta se quedó embarazada.
Unos meses después se casa con Enrique de Plantagenet dando lugar al Imperio Angevino, que suponía un gran desafío hacia el anterior marido de Leonor. Del matrimonio nacieron ocho hijos. El matrimonio se rompe cuando Leonor descubre la aventura de su marido con Rosamunda de Clifford. Para salvar el futuro de sus hijos, se pone en contacto con su anterior marido, para que apoye a sus hijos contra su padre. Luis saldría beneficiado si triunfaba la revuelta e incluso podría recuperar la primacía en el continente europeo.
Una vez fracasada la rebelión de sus hijos contra el padre, Leonor es acusada de traición y encarcelada durante más de quince años. Es eliberada en la coronación de su hijo Ricardo, el decide marchar y dejarla a ella como reina.
Leonor de Aquitania muere en Fuentevraud, no sabemos en qué condiciones. Se mantuvo activa hasta el último día de su muerte, luchando por asegurar el dominio de sus hijos.
Quien se encargó de educarla en el arte de leer y escribir, la cetrería, la casa y la estrategia militar fue el Aenor de Chatellerault, duque de Aquitania, la educó como si educaría a un hombre y no a una mujer.
En el año 1137, Leonor se casa con Luis VII de Francia. De esta forma continua la tradición familiar de proteger y ayudar a la poesía trobadoresca tanto en Francia como en Inglaterra. El matrimonio entre ambos empieza a desmoronarse cuando van a Antioquia donde es acusada de mantener relaciones con uno de sus tíos. Su marido, airado por tal hecho, le obliga a marchar con él a Jerusalén. A su vuelta se quedó embarazada.
Unos meses después se casa con Enrique de Plantagenet dando lugar al Imperio Angevino, que suponía un gran desafío hacia el anterior marido de Leonor. Del matrimonio nacieron ocho hijos. El matrimonio se rompe cuando Leonor descubre la aventura de su marido con Rosamunda de Clifford. Para salvar el futuro de sus hijos, se pone en contacto con su anterior marido, para que apoye a sus hijos contra su padre. Luis saldría beneficiado si triunfaba la revuelta e incluso podría recuperar la primacía en el continente europeo.
Una vez fracasada la rebelión de sus hijos contra el padre, Leonor es acusada de traición y encarcelada durante más de quince años. Es eliberada en la coronación de su hijo Ricardo, el decide marchar y dejarla a ella como reina.
Leonor de Aquitania muere en Fuentevraud, no sabemos en qué condiciones. Se mantuvo activa hasta el último día de su muerte, luchando por asegurar el dominio de sus hijos.
Lo que no se sabe sobre el Barroco
Rastrear la historia de las mujeres en la música es una tarea difícil . Su historia a menudo difiere de la cultura musical masculina y las normas que utilizamos para medir el éxito y el fracaso frequentemente funcionan de manera muy diferente. Lo poco que se sabe sobre Barbara Strozzi basta para hacer de ella una figura feminina extremadamente interesante.
Es quizá la mujer más famosa y destacada de todas las mujeres compositoras del Barroco.
Nacida al parecer en 1619 de una simple sirvienta, Isabel Garzoni. Barbara Strozzi fue adoptada por el prestigioso poeta Giulio Strozzi, y al parecer tmbién pudo haber sido el padre ilegitimo de Barbara, que gracias a las inquietudes artísticas que éste le insufló alcanzó pronto gran fama como cantante y comopositora.
Stronzzi estudió música con el cantante y compositor de ópera Francesco Cavalli, uno de los principales compositores de ópera de la época. Otros músicos importantes también sabían del talento de Strozzi. Nicolò Fontei le dedicó dos libros de canciones,el primero, sólo cuando tésta tenía dieciséis años.
En el 1637, su padre adoptivo fundó una academia, la Accademia degli Unisoni ( Academia de los Unísonos).Como el nombre subraya, la Academia se dedicó principalmente a la música, y Barbara parece haber sido el centro de atención. Ella no sólo cantó en las reuniones de la Academia, sino también propuso temas de discusión para los demás miembros.
Es quizá la mujer más famosa y destacada de todas las mujeres compositoras del Barroco.
- Datos biográficos
Nacida al parecer en 1619 de una simple sirvienta, Isabel Garzoni. Barbara Strozzi fue adoptada por el prestigioso poeta Giulio Strozzi, y al parecer tmbién pudo haber sido el padre ilegitimo de Barbara, que gracias a las inquietudes artísticas que éste le insufló alcanzó pronto gran fama como cantante y comopositora.
Stronzzi estudió música con el cantante y compositor de ópera Francesco Cavalli, uno de los principales compositores de ópera de la época. Otros músicos importantes también sabían del talento de Strozzi. Nicolò Fontei le dedicó dos libros de canciones,el primero, sólo cuando tésta tenía dieciséis años.
En el 1637, su padre adoptivo fundó una academia, la Accademia degli Unisoni ( Academia de los Unísonos).Como el nombre subraya, la Academia se dedicó principalmente a la música, y Barbara parece haber sido el centro de atención. Ella no sólo cantó en las reuniones de la Academia, sino también propuso temas de discusión para los demás miembros.
- Amor a la vida y a la familia
Strozzi nunca se casó, pero tuvo cuatro hijos ilegítimos, todos nacidos en la década de 1640. Sus dos hijos fueron Giulio Pietro y Massimo. Sus hijas fueron Isabel y Laura. El padre fue probablemente Giovanni Paolo Vidman, a quien Giulio Strozzi dedicó sus libretos de ópera: "La finta pazza" y "La finta Savia". Esta hipótesis se basa en parte en el hecho de que los miembros de la familia Vidman, entre ellos Giovanni Paolo, dejaron dinero a los niños en su testamento. Además, la viuda de Giovanni Pablo Vidman pagó para que las chicas de Strozzi pudieran entrar en un convento en 1656. Una fuente narra que después de la muerte de Giovanni Pablo Vidman, Strozzi esplicó Vidman la violó. Algunos estudiosos han especulado que Strozzi fue reconocida en Venecia como una cortesana por su alto nivel de educación, incluyendo su capacidad musical. Varias "pruebas" apoyan esta sugerencia. Entre ellos se encuentra el retrato única sobreviviente de Strozzi, que la representa con un pecho desnudo. Un noble de Mantua, Antonio Bosso, describe a Strozzi teniendo pechos maravillosos, una observación que no es probable que han hecho acerca de una mujer de prestigio social más elevado.
- Las obras
Strozzi publicó sus primeras composiciones en 1644. Se trataban de madrigales que musicaban los poemas de su padre. El resto de sus ocho colecciones publicadas aparecieron después de que Giulio Strozzi muriera en 1652. Tenía poco que dejarle, y la necesidad financiera puede haber sido el motivo, en parte, de la publicación de los mismos. La mayoría de las composiciones de Strozzi, además de los madrigales mencionados anteriormente, y de algunos motetes sagrados para voz solista, son obras seculares para soprano y bajo continuo. Probablemente cantó la obra ella misma, y muchas de ellos contienen referencias a su nombre.
Algunas piezas:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
